ELS PRESUPOSTOS

A Catalunya hi ha un govern de CiU.
A Espanya tot fa pensar que quan es celebrin eleccions legislatives guanyarà el PP.
Des de fa uns quants mesos ens estan fent ballar amb la música dels PRESSUPOSTOS: cal retallar tot el que “soni” a despesa pública.

Tots fem pressupostos, tots. Homes i dones a Catalunya i a Espanya estem tips de fer pressupostos.

Tant ingressem…
Tant gastem…
Tant estalviem…
Tant ens endeutem…

Això es tot. Així de senzill.

A nivell individual, familiar, a la junta d’escala, al casal… arreu. Fins hi tot els nens i nenes han d'administrar la seva “setmanada”.

A Catalunya des que CiU va guanyar les eleccions ens estan parlant dels pressupostos del país. Ens diuen que no hi ha prou diners i que cal retallar. A mes aquests barruts donen les culpes als socialistes, a l’esquerra, als que tenen una altra manera de fer les coses i que prou bé ha anat a la majoria de ciutadans i ciutadanes de tota la pell de brau (penseu una mica en com aniran les coses quan la dreta mani a Catalunya i a Espanya).

Per fer un pressupost cal saber que volem fer, quina despesa volem tindre, quines prioritats donem. I cal saber quins ingressos tenim. Cal saber si volem estalviar i si ens volem endeutar.

I la ideologia es la que hi dóna el matís.

Es evident que cal “equilibrar” el pressupost: Es pot retallar la despesa, també es poden incrementar els ingressos, es pot prescindir d’estalviar, es pot optar per l’endeutament.

Però -repeteixo- es la ideologia (o sigui: l'interès personal o de “clan”) la que matisa això.

CiU i el PP representen els interessos d’una classe anomenada de varies maneres: dretes, lliberals, conservadors, capitalistes, etc. etc.
Demòcrates si; be, no se si fins a les darreres conseqüències, però vaja, diguem que si.

El seu nucli dur, els ideòlegs, els qui dirigeixen CiU i el PP, no necessiten -per a quasi res- l’estat del benestar. (El quasi hi es per tindre en compta tot el que representa diners: no renunciaran a una pensió pública, ni a un lloc de treball públic, m’enteneu be).

Però no volen -en absolut- compartir beneficis; el benestar al que puguin arribar tots els ciutadans. La classe mitjana i baixa els hi fa “repelús”. Ells no necessiten la sanitat pública, tots tenen una mútua privada (quan més privada, subvencionada i privilegiada, millor); ara, no els hi fa fàstic -o si- utilitzar els serveis més avançats i les tecnologies mes cares que estan en els hospitals públics.
Ells (i elles) no necessiten l’ensenyament públic. Tenen les escoles privades, majoritàriament religioses, classistes i selectives, però reclamen el “xec” escolar. Tenen -tots- plans de pensions privats, quan no “raconets” a les Seychelles, però no renuncien a les pensions publiques, faltaria més. I la quarta pota de l’estat del benestar (aconseguida en les legislatures socialistes) no la necessiten massa, ja tenen a les emigrades de l’Amèrica del Sud per passejar a la iaia o cuidar-los els nens. I si poden accedir als beneficis de la Llei de la Dependència, ja va be. Tot fa bullir l’olla.

I sembla, doncs, que una gran part de la ciutadania de Catalunya i d’Espanya, com passa moltes vegades, està enlluernada pels capitalistes. Potser pensen que els rics gestionen millor els pressupostos públics. O pensen que votant a la dreta es faran una mica mes privilegiats, com ells.

La historia ha demostrat una i una altra vegada que això no es cert, que la dreta NOMES s’ocupa i es preocupa d’engreixar les seves comptes corrents.
Això si, n’ha après molt de fer demagògia, d’intentar demostrar que es preocupen per tots, que manant ells tothom viurà feliç i menjarà perdius cada dia.

Tornant a l’economia:

DESPESES: Cal optimitzar la despesa. Evident. S’han de corregir excessos, fins i tot els que fan referència als diputats, senadors i tota la caterva de càrrecs que hi ha en aquesta nomina de servidors públics (que en alguns casos, els menys, son un mal exemple) .

S’han de revisar les moltes, masses, administracions públiques. Probablement no s’ha de variar la ràtio de funcionaris (mireu els percentatges que hi ha als països -diguem- avançats d’Europa); però cal organitzar millor l’ ADMINISTRACIÓ.

També s’han de corregir les quantitats ingents de diners de tots que s’escapen per les moltes escletxes del sistema: fundacions, subvencions i exencions impositives a organitzacions de tot tipus, des de les franquistes a les esglésies, per no citar els privilegis d'una anomenada Església Catòlica, Apostòlica i Romana (apareixerà algun dia un Mendizábal millorat?).

INGRESSOS: També es poden incrementar els ingressos. Crec que la forma més democràtica per a tots, es la contribució progressiva, els impostos directes.
Jo no se si es pot etiquetar d’esquerres o de dretes l’augment dels impostos. Però veig qui demana una cosa i qui en demana un altre i en trec conseqüències.

Cal obtenir via impostos els ingressos necessaris per fer allò que interessi més a la majoria de ciutadans i ciutadanes.

Tots el polítics repeteixen una lletania totalment falsa: TOTS ENS HEM D’ESTRÈNYER EL CINTURÓ, però aquests polítics no diuen en qui pensen quan diuen TOTS.

Un sistema fiscal progressiu fa/permet participar realment a tots.

Els impostos indirectes s’han de revisar. I molt.

ESTALVI. Sembla recomanable estalviar. El raconet dels nostres avis; per quan vinguí un mal de ventre.
Jo no hi estic massa d’acord. L’Alemanya que va perdre la II Guerra Mundial, va quedar arrasada, social, física i econòmicament. Es va endeutar fins a les celles i mireu-la ara tocant-nos el voraviu a tots.

Es bo estalviar en temps de vaques grosses, però ara no estem en aquesta etapa.

ENDEUTAR-SE es necessari per equilibrar els ingressos; si no es vol pagar una taxa contributiva massa alta.
Però hi han d’haver unes regles de joc clares. Cal corregir el SAQUEIG dels capitalistes econòmics actuals.
S’han de restablir els controls reguladors del mercat financer i si cal, s’han de crear de nous.
S’ha de castigar de forma exemplar i retroactiva als lladres i delinqüents responsables del que s’anomena LA CRISI (us sona oi?).

S’ha d’acabar amb aquests sous, bonus, jubilacions escandaloses dels que encapçalen institucions econòmiques i industrials, públiques i fins i tot privades.

S’han d’eradicar els pous de “brutícia” que son els anomenats Paradisos Fiscals on si barregen saques de diners dels narcotraficants, dels sàtrapes i dictadors i els de molta gent d’aparent i impecable pàtina democràtica.

I que cal fer amb els que ens governen?

Doncs també està clar: o ho fan en benefici de la majoria de ciutadanes i ciutadans del país o cal demanar la seva dimissió.

Be, ja està be per avui…. demà seguiré, però estaria be que tothom participés en aquesta amplia taula dels indignats.